Banda madrilenya de notable èxit que tingué vida entre 1979 i 1986. Estava liderat per Iñaki Fernández i realisaven un pop no massa convencional, fresc i divertit. El seu cantant se caracterisava per dur una frangeta i un bigot a lo Hitler molt provocador. Entre tots els seus temes destacà el seu clàssic “todos los negritos tienen hambre y frio”. La veritat és que hui per hui nos pareixeria surrealiste vore un grup aixina. Que el fruiu.
Els principis dels anys 80 foren dominats a nivell europeu i tal volta també mundial per un trio de músics en un tal Gordon Matthew Summer, alies “Sting” com a cantant i Andy Summers i Stewart Copeland a la guitarra i bateria respectivament. Ubicats dins de la nomenada “new wave” britànica, The Police alcançà gran fama i prestigi, en un sò molt personal i que en moltes ocasions arreplegava ritmes jamaicans, molt de moda en l'época. Com manifestaren en algun moment “...nosatres blanquegem el reggae”. Personalment a mi m'encantava (i m'encanta) este grup. Ni que dir té que este trio aplegà a tindre innumerables hits en les llistes britàniques, espanyoles i mundials en general, en singles mítics com “every brathe you take” o “message in a bottle”. No obstant la seua fama, The Police només publicaren cinc àlbums com a grup, després dels quals optarien per mampendre les seues carreres en solitari. Aixina encara, com sabreu, el mes passat acabà una gira que ha durat un any i que realisaren recordant els èxits de la banda. Un d'ells, sense dubte, és el tema que hui vos deixe ací en el seu vídeo original, tot un plaer per als sentits: wrapped around your finger
He de reconéixer que una de les meues debilitats, en quant a música espanyola dels huitanta es referix, és Golpes Bajos. Una banda naixcuda en plena moguda gallega, en Vigo, i que a pesar de tindre una curta existència, deixà una calcigada imborrable dins de la música pop. Germán Coppini i Teo Cardalda donaren vida ad este grup que maravellà a tots entre 1982 i 1986. Un estil únic i inconfundible, unes lletres cuidades i a voltes excèntriques, pero sobretot unes excelents melodies i la singular veu de Germán Coppini, que havia deixat recentment Siniestro Total, feren que este grup passara en lletres d'or a l'història de la música pop. Hui vos deixe en una cançó paradigmàtica d'este grup: Malos tiempos para la lírica, tema que adquirí gran fama en la seua época i que inclús se podria dir que ha passat al subconscient colectiu de la gent; quan en alguna tertúlia ix la frase “malos tiempos” casi sempre algú acaba rematant-la en un significatiu “...para la lírica”. Que la gogeu.
Un dels grups més importants del panorama pop espanyol ha segut i és Los Secretos. Formats en Madrit a principis dels 80 a la vegada que sorgia la “movida madrileña”, apareixia en el panorama musical este grup encapçalat pels germans Urquijo, sobretot Enrique i Alvaro. Poc a poc anaren arreplegant èxits en temes com el que hui vos presente. Este grup sempre se caracterisà per la seua cuidada manera de cantar a la nostàlgia, la llàstima i la melancolia. Això més una molt cuidada melodia feren de Los Secretos un grup imprescindible per a entendre el pop espanyol. Los Secretos continuen al peu del canó a dia de hui, més de vint anys després, a pesar de que el seu líder i carismàtic cantant Enrique Urquijo nos deixara en 1999. Una carrera plena d'èxits que només s'entén si nos parem a escoltar i fruir la seua discografia. En esta ocasió vos deixe en el tema “Déjame”, en una actuació de 1986.
Totes les presentacions sobren per ad este prodigi de la música i el ball que tinguérem l'oportunitat de fruir a lo llarc dels anys 80. Possiblement hui en dia, als més jóvens, escoltar este nom vinga relacionat en l'escàndal, els juïns, l'image d'un home extremadament fràgil i en peluca al que tota la prensa seguix i acossa pero del que poc se sap ya que fea o a que se dedicava. Be, Michael Joseph Jackson naixqué en l'estat nortamericà d'Indiana, en l'any 1958, i ya des de ben chicotet tingué que guanyar-se la vida actuant junt als seus atres germans, en el mític grup The Jackson Five. Pero tot això canvià quan aplegaren els 80 i sobretot el seu LP (long play) “Thriller” que el va convertir en superestrela del rock, multimillonari i absolut rei indiscutible del panorama musical durant molts anys. Este disc, publicat en 1982 és, a dia de hui, el més venut de l'història. Definitivament, se podria estar moltes hores parlant d'ell i de la seua biografia, tant personal com musical, plena de extravagàncies, d'anécdotes i de sifres estratosfèriques que el fan un dels personages més importants de l'història de la música contemporànea. Hui en dia patix delicadíssims problemes de salut i es deixa vore molt poquet inclús pel carrer, pero des d'ací l'anem a recordar en tot el seu màxim apogeu. En esta ocasió no vaig a oferir-vos el archiconegut “Thriller”, eixe vídeo mític ple de zombies ballarins, sino un atre tema que a mi personalment sempre m'agradà inclús més que Thriller. Es tracta de “Billie Jean”, tema que gojà també de grandíssima repercussió i que encara hui és empleat a sovint com a riddim en composicions de hip-hop per molts dj's. Disfruteu puix d'esta actuació de l'any 1983 a on encara Michael Jackson era negre i cantava i ballava com ell a soles sabia. Sense imitacions. MJ en estat pur.
