THE CURE: Genials i inclasificables

The Cure fon un dels grans grups dels anys 80, encara que la seua vida com a grup escomença a mijans dels 70 i ha continuat a lo llarc dels anys fins hui. La banda liderada per Robert Smith obtingué a lo llarc dels 80 una interminable llista d'èxits, sobre tot en la segona mitat de la década en àlbums com "kiss me kiss me kiss me" o "disintegration". Considerats com a psicodelics, com a gòtics, com a post-punks, lo ben cert és que fora com fora, el genial Robert Smith sempre sabé donar-li eixe punt al grup que el fea especial i en mils de fans inseparables. Hui en dia continuen tocant, potser sense ya eixa màgia que poseïen en aquells anys, pero en tot cas, incombustibles i en més de 25 millons de còpies venudes a lo llarc dels anys. Vos deixe en un tema que sempre m'ha agradat molt titulat "lullaby", de l'àlbum "disintegration". Que el gogeu.

Loquillo y Trogloditas: Rock 'n' roll en estat pur

"Siempre quise ir a L.A.,
Dejar un día esta ciudad,
Cruzar el mar en tu compañía..."

Qui no ha cantat alguna volta esta cançó...
Loquillo, sense dubtes, u dels grans del panorama espanyol del pop dels 80.
Realment, considerar a Loquillo com a membre d'eixa moguda musical se nos podria quedar massa curt. Loquillo continuà tocant en els 90, en els 2000, i no estic massa convençut de que est home, natural del barri barcelonés del Clot i que va cara als 50 anys, deixe de tocar i de fer rock and roll algun dia.
Personalment eren uns dels meus grups favorits i a lo llarc de la seua llarga carrera, Loquillo i Trogloditas disfrutaren d'innumerables èxits.
Hui, ací, en Cantant els 80, els fem un mereixcut homenage recordant un tema mític, el tema que escomença en els versos en els que iniciava este post: Cadillac Solitario, tot un himne rocker de l'època.

RICK ASTLEY: El blanc en veu de negre

Rick Astley va ser sense dubte un dels grans triunfadors dels anys 80. Realment fon el seu àlbum "Whenever you need somebody" el que va trencar esquemes i colocà dos dels temes en lo més alt de les llistes. Rick Astley aplegà a la fama més absoluta en el tema que hui vos proponc: "Never gonna give you up". Encara recorde que aquell tema se punjava insistentment en totes les ràdio-fòrmules de l'època. Hui, encara es dedica a la cançò i inclús publicà farà tres anys un nou disc, pero ya a nivells més modests. Ací vos deixe un video de l'època en un Rick Astley molt jove, d'apenes 20 anys, fent gala d'una veu prodigiosa.

GLAMOUR: valencians d'èxit

A principis dels anys 80 emergí un dels grups més importants de la moguda valenciana. Realisant un pop innovador, elèctric i molt sofisticat, Glamour recollí èxits sense precedents en l'escena pop estatal. Lliderat per Luis Badenes, el grup publicà un parell de lp's per a acabar disolguent-se allà per l'any 1983. Pero sense cap dubte, foren uns dels impulsors de so tecno-pop que donaria eixe sagell personal i intransferible a la música realisada en Valéncia per aquells anys. Vos deixe en un tema que a mí personalment m'encanta: Intento olvidar. En el vídeo s'aprecia l'estètica femenina que utilisaven, molt a l'us en l'època, sobretot en Gran Bretanya.

GLUTAMATO YE-YE: excèntrics i provocadors

Banda madrilenya de notable èxit que tingué vida entre 1979 i 1986. Estava liderat per Iñaki Fernández i realisaven un pop no massa convencional, fresc i divertit. El seu cantant se caracterisava per dur una frangeta i un bigot a lo Hitler molt provocador. Entre tots els seus temes destacà el seu clàssic “todos los negritos tienen hambre y frio”. La veritat és que hui per hui nos pareixeria surrealiste vore un grup aixina. Que el fruiu.

THE POLICE: Sempre immortals

Els principis dels anys 80 foren dominats a nivell europeu i tal volta també mundial per un trio de músics en un tal Gordon Matthew Summer, alies “Sting” com a cantant i Andy Summers i Stewart Copeland a la guitarra i bateria respectivament. Ubicats dins de la nomenada “new wave” britànica, The Police alcançà gran fama i prestigi, en un sò molt personal i que en moltes ocasions arreplegava ritmes jamaicans, molt de moda en l'época. Com manifestaren en algun moment “...nosatres blanquegem el reggae”.
Personalment a mi m'encantava (i m'encanta) este grup. Ni que dir té que este trio aplegà a tindre innumerables hits en les llistes britàniques, espanyoles i mundials en general, en singles mítics com “every brathe you take” o “message in a bottle”. No obstant la seua fama, The Police només publicaren cinc àlbums com a grup, després dels quals optarien per mampendre les seues carreres en solitari. Aixina encara, com sabreu, el mes passat acabà una gira que ha durat un any i que realisaren recordant els èxits de la banda. Un d'ells, sense dubte, és el tema que hui vos deixe ací en el seu vídeo original, tot un plaer per als sentits: wrapped around your finger

GOLPES BAJOS: Malos tiempos para la lírica

He de reconéixer que una de les meues debilitats, en quant a música espanyola dels huitanta es referix, és Golpes Bajos. Una banda naixcuda en plena moguda gallega, en Vigo, i que a pesar de tindre una curta existència, deixà una calcigada imborrable dins de la música pop. Germán Coppini i Teo Cardalda donaren vida ad este grup que maravellà a tots entre 1982 i 1986. Un estil únic i inconfundible, unes lletres cuidades i a voltes excèntriques, pero sobretot unes excelents melodies i la singular veu de Germán Coppini, que havia deixat recentment Siniestro Total, feren que este grup passara en lletres d'or a l'història de la música pop. Hui vos deixe en una cançó paradigmàtica d'este grup: Malos tiempos para la lírica, tema que adquirí gran fama en la seua época i que inclús se podria dir que ha passat al subconscient colectiu de la gent; quan en alguna tertúlia ix la frase “malos tiempos” casi sempre algú acaba rematant-la en un significatiu “...para la lírica”. Que la gogeu.

LOS SECRETOS: Cantant a la tristea

Un dels grups més importants del panorama pop espanyol ha segut i és Los Secretos. Formats en Madrit a principis dels 80 a la vegada que sorgia la “movida madrileña”, apareixia en el panorama musical este grup encapçalat pels germans Urquijo, sobretot Enrique i Alvaro. Poc a poc anaren arreplegant èxits en temes com el que hui vos presente. Este grup sempre se caracterisà per la seua cuidada manera de cantar a la nostàlgia, la llàstima i la melancolia. Això més una molt cuidada melodia feren de Los Secretos un grup imprescindible per a entendre el pop espanyol. Los Secretos continuen al peu del canó a dia de hui, més de vint anys després, a pesar de que el seu líder i carismàtic cantant Enrique Urquijo nos deixara en 1999. Una carrera plena d'èxits que només s'entén si nos parem a escoltar i fruir la seua discografia. En esta ocasió vos deixe en el tema “Déjame”, en una actuació de 1986.

MICHAEL JACKSON: El rei dels 80

Totes les presentacions sobren per ad este prodigi de la música i el ball que tinguérem l'oportunitat de fruir a lo llarc dels anys 80. Possiblement hui en dia, als més jóvens, escoltar este nom vinga relacionat en l'escàndal, els juïns, l'image d'un home extremadament fràgil i en peluca al que tota la prensa seguix i acossa pero del que poc se sap ya que fea o a que se dedicava.
Be, Michael Joseph Jackson naixqué en l'estat nortamericà d'Indiana, en l'any 1958, i ya des de ben chicotet tingué que guanyar-se la vida actuant junt als seus atres germans, en el mític grup The Jackson Five. Pero tot això canvià quan aplegaren els 80 i sobretot el seu LP (long play) “Thriller” que el va convertir en superestrela del rock, multimillonari i absolut rei indiscutible del panorama musical durant molts anys. Este disc, publicat en 1982 és, a dia de hui, el més venut de l'història. Definitivament, se podria estar moltes hores parlant d'ell i de la seua biografia, tant personal com musical, plena de extravagàncies, d'anécdotes i de sifres estratosfèriques que el fan un dels personages més importants de l'història de la música contemporànea. Hui en dia patix delicadíssims problemes de salut i es deixa vore molt poquet inclús pel carrer, pero des d'ací l'anem a recordar en tot el seu màxim apogeu. En esta ocasió no vaig a oferir-vos el archiconegut “Thriller”, eixe vídeo mític ple de zombies ballarins, sino un atre tema que a mi personalment sempre m'agradà inclús més que Thriller. Es tracta de “Billie Jean”, tema que gojà també de grandíssima repercussió i que encara hui és empleat a sovint com a riddim en composicions de hip-hop per molts dj's.
Disfruteu puix d'esta actuació de l'any 1983 a on encara Michael Jackson era negre i cantava i ballava com ell a soles sabia. Sense imitacions. MJ en estat pur.

LA UNION: Lobo hombre en París

Un dels grups que marcaren el panorama nacional espanyol en els anys 80 fon sense dubte esta banda madrilenya nomenada La Unión. Este grup fon tota una referència durant tots els huitanta i a diferència de molts atres grups sorgits en l'época, la banda ha sabut perdurar a lo llarc de tots estos anys i encara es manté viva en l'actualitat. En Rafa Sánchez com a vocaliste, La Unión va vore la llum en l'escena musical precisament en el que segurament ha segut el seu major èxit. Una cançó d'una melodia preciosa i que tingué una repercussió absoluta en totes les llistes de vendes del moment. De fet, dubte que hi haja algú, major o jove que no conega esta cançó. Encara que després La Unión tingué notables èxits, crec que cap d'ells se pot comparar a “Lobo Hombre en París”. Ací vos deixe en el seu vídeo, produït també en una gran calitat per als anys en que estem parlant, en concret, 1984.

The Smiths

The Smiths foren una banda britànica de Manchester liderada per Morrisey com a cantant i Marr, que era guitarriste.
Sense cap dubte foren una de les bandes més representatives del pop anglés dels 80. Tingueren un enorme èxit pràcticament des de la seua creació en 1982 fins que se dissolgué el grup en 1987. La seua música s'acostava prou al indie imperant en aquells moments i lo ben cert és que els seus cuidats temes i melodies traspassaren fronteres a lo llarc d'aquells anys. Els 80 fon una época dominada pel pop britànic gràcies a la gran cantitat de grups que sorgiren i a la obvia ventaja que suponia cantar en anglés. La banda sempre estigué rodejada de polèmica sobretot pels continguts d'algunes cançons i els problemes interns de la banda. Hui vos deixe en un dels seus grans èxits, del àlbum “The Queen is dead” el tema “There is a light that never goes out”. En esta ocasió, una actuació en directe de 1986.

VIDEO: LA NOCHE NO ES PARA MI

He volgut escomençar en un grup d'ací, un grup valencià. En el panorama musical espanyol dels 80, i en el pas dels anys, se li ha donat molta importància a la "movida madrileña" i també a la "movida gallega". Indubtablement, foren molt importants i fonamentals en el transcurs d'aquells anys, pero per una atra banda, també ací en Valéncia existí lo que se denominà "moguda valenciana" i que a pesar de ser ignorada i minimisada pels mijos estatals, fon importantísima, donant gran cantitat de grups i cantants que poc a poc anirem coneguent. Els grups valencians, per lo general, sonaven més electrònics que el restant de bandes, potser com a premonició de lo que vindria després en tot lo que supongué la música tecno i maquinera dels 90.
Probablement, el grup o la cançó, millor diriem, que més sonà per les radios comercials de l'època fon Vídeo, formació lliderada per Pepa Villalba, una chica en una veu preciosa (i lo que no és la veu també) i que ací podem recordar en el video original del tema "la noche no es para mi". Que ho disfruteu.

BENVINGUTS

Hola amics, benvinguts a Cantant els 80, un nou blog o quadern en el que tractaré de fer un repàs ad aquella música que sonava en els anys 80, any més, any manco, i que, com a la majoria dels que a dia de hui anem aplegant als 40, nos marcà d'una manera definitiva. Cançons que a la majoria vos sonaran, temes que a mi personalment m'agradaven en l'època, uns atres curiosos o frikis inclús, o potser també clave algun que no m'agrade massa pero que sense dubte aportà alguna cosa al panorama musical. La meua idea és anar colocant de tot, música feta tant ací com fòra, perque sí, aquells anys significaren una explosió musical tant a nivell de tot l'estat espanyol com europeu, sobretot britànic. Eren anys del pop anglés (el hui denominat "remember") i de l'eclosió del pop espanyol en les seues diferents vertents. Espere que ad aquells més majorets vos duga bons recorts i als més jovens també els anime a coneixer tota aquella música feta en les tècniques de l'època, en molta ilusió, ganes, en molts casos molta calitat i en la majoria dels casos, sobretot ací, pocs recursos. En definitiva, la música dels 80, de l'última generació que va creixer sense internet ni teléfons mòvils. Que ho disfruteu.