RICK ASTLEY: El blanc en veu de negre

Rick Astley va ser sense dubte un dels grans triunfadors dels anys 80. Realment fon el seu àlbum "Whenever you need somebody" el que va trencar esquemes i colocà dos dels temes en lo més alt de les llistes. Rick Astley aplegà a la fama més absoluta en el tema que hui vos proponc: "Never gonna give you up". Encara recorde que aquell tema se punjava insistentment en totes les ràdio-fòrmules de l'època. Hui, encara es dedica a la cançò i inclús publicà farà tres anys un nou disc, pero ya a nivells més modests. Ací vos deixe un video de l'època en un Rick Astley molt jove, d'apenes 20 anys, fent gala d'una veu prodigiosa.

GLAMOUR: valencians d'èxit

A principis dels anys 80 emergí un dels grups més importants de la moguda valenciana. Realisant un pop innovador, elèctric i molt sofisticat, Glamour recollí èxits sense precedents en l'escena pop estatal. Lliderat per Luis Badenes, el grup publicà un parell de lp's per a acabar disolguent-se allà per l'any 1983. Pero sense cap dubte, foren uns dels impulsors de so tecno-pop que donaria eixe sagell personal i intransferible a la música realisada en Valéncia per aquells anys. Vos deixe en un tema que a mí personalment m'encanta: Intento olvidar. En el vídeo s'aprecia l'estètica femenina que utilisaven, molt a l'us en l'època, sobretot en Gran Bretanya.

GLUTAMATO YE-YE: excèntrics i provocadors

Banda madrilenya de notable èxit que tingué vida entre 1979 i 1986. Estava liderat per Iñaki Fernández i realisaven un pop no massa convencional, fresc i divertit. El seu cantant se caracterisava per dur una frangeta i un bigot a lo Hitler molt provocador. Entre tots els seus temes destacà el seu clàssic “todos los negritos tienen hambre y frio”. La veritat és que hui per hui nos pareixeria surrealiste vore un grup aixina. Que el fruiu.

THE POLICE: Sempre immortals

Els principis dels anys 80 foren dominats a nivell europeu i tal volta també mundial per un trio de músics en un tal Gordon Matthew Summer, alies “Sting” com a cantant i Andy Summers i Stewart Copeland a la guitarra i bateria respectivament. Ubicats dins de la nomenada “new wave” britànica, The Police alcançà gran fama i prestigi, en un sò molt personal i que en moltes ocasions arreplegava ritmes jamaicans, molt de moda en l'época. Com manifestaren en algun moment “...nosatres blanquegem el reggae”.
Personalment a mi m'encantava (i m'encanta) este grup. Ni que dir té que este trio aplegà a tindre innumerables hits en les llistes britàniques, espanyoles i mundials en general, en singles mítics com “every brathe you take” o “message in a bottle”. No obstant la seua fama, The Police només publicaren cinc àlbums com a grup, després dels quals optarien per mampendre les seues carreres en solitari. Aixina encara, com sabreu, el mes passat acabà una gira que ha durat un any i que realisaren recordant els èxits de la banda. Un d'ells, sense dubte, és el tema que hui vos deixe ací en el seu vídeo original, tot un plaer per als sentits: wrapped around your finger

GOLPES BAJOS: Malos tiempos para la lírica

He de reconéixer que una de les meues debilitats, en quant a música espanyola dels huitanta es referix, és Golpes Bajos. Una banda naixcuda en plena moguda gallega, en Vigo, i que a pesar de tindre una curta existència, deixà una calcigada imborrable dins de la música pop. Germán Coppini i Teo Cardalda donaren vida ad este grup que maravellà a tots entre 1982 i 1986. Un estil únic i inconfundible, unes lletres cuidades i a voltes excèntriques, pero sobretot unes excelents melodies i la singular veu de Germán Coppini, que havia deixat recentment Siniestro Total, feren que este grup passara en lletres d'or a l'història de la música pop. Hui vos deixe en una cançó paradigmàtica d'este grup: Malos tiempos para la lírica, tema que adquirí gran fama en la seua época i que inclús se podria dir que ha passat al subconscient colectiu de la gent; quan en alguna tertúlia ix la frase “malos tiempos” casi sempre algú acaba rematant-la en un significatiu “...para la lírica”. Que la gogeu.